I wish that in this year coming luck smiles at you,
joy remains and sadness lacks

Instantànies peculiars I

Metro de Barcelona, 2005

Frases lapidarias I

"La vida es así, no la he inventado yo"

Anna, diumenge 18 de desembre de 2005

Small girl in the Big Apple (2º part)

Hola altra vegada,

Aquí us paso la segona part de les meves aventures americanes en companyia de la parentela. Més endavant penjaré unes quantes fotos, quan les tingui revel·lades i escanejades. Així doncs... Here we go!

Anar de compres és un esport de risc. Sembla que la majoria dels venedors de les botigues estiguin entrenats per al somriure i el peloteo. Un exemple pràctic: Botiga Footlocker de Times Square, 7 de la tarda. Hi ha un home col·locat just al mig de les portes principals obertes de bat a bat dient a dreta i esquerra "Have a nice day!" "Have a nice day!". Em recordava a la venedora d'alls que hi ha a l'entrada del mercat, una dona que porta vint anys afincada a la porta principal intentant encolomar el producte a base de cridòria. Tornant a NY, el fet és que a mi em va donar la impressió que tenien grabat a foc al cervell allò de "el cliente siempre tiene la razón".

Aquí ve el gran tema: el tamany de tot plegat. Les bosses de brosses que s'acumulen ales voreres són enormes, suposo que fruit de la quantitat de deixalles que generen i el menjar que deuen llençar, perquè les racions que serveixen també són descomunals. En carrers i vagons de metro et topes amb els homes i dones més grans i amples que mai s'hagi vist, sovint també conduint cotxassos per avingudes que es triga una bona estona a creuar. En fin, que si bé els carrers no són d'or ni raja mel de les aixetes, si que es fa tot "a lo grande" als Estats Units.

Per acabar us comentaré una tonteria que em va fer somriure. Em va fer gràcia la manera de parlar que tenen els llatins, aquest especial mix de castellà trufat de paraules angleses. Però paraules pronunciades com toca i amb accent autèntic accent yanki. En fin, no com aquí, on un dels pasatemps preferits de tot estudiant d'anglès és afegir "-ings" a tot allò que enganxa.

Crec que ja no tinc res més a dir. Potser algún dia us sorprendré amb un nou capítol. De moment però: "That's all folks!"

P.D.: Prometo afegir alguna foto quan les tingui.

Small girl in the Big Apple (1º part)

Hi guys!

Ja sóc aquí. Ara sí que, definitivament, no aniré enlloc més fins d'aquí a una bona temporada. Només faltaria, direu, després de tots els viatges que he fet. Us dono la raó.

Ara em toca explicar-vos com ha anat les meves aventures "en familia" a la Big Apple, a la ciutat que mai no dorm, capital del món, metropolis yanki per excelència... si, senyores i senyors: Nova York. No us rallaré amb la descripció detallada del que vàrem fer i deixar de fer, sinó que us donaré unes pinzellades d'allò que em va impressionar més.

Començare pel que hi ha en major quantitat a la ciutat dels gratacels: persones. N'hi ha de tots els tamanys, colors, religions, amplades, alçades, llengues... Hi havia un anunci pel carrer que deia que hi viuen persones de més de 147 nacionalitats diferents. Ojo al dato. El millor lloc on comprovar a flor de pell aquesta multiculturalitat és al metro. I sobretot a primera hora del matí o a les 6 de la tarda, que es quan tothom surt de la feina. Humanitat 100%. Això si, després de compartir l'espai vital amb la resta de ciutadans, tothom cap a casa seva. Cada comunitat té el seu propi territori, com si diguessim. Anant de l'aeroport cap al hotel el conductor del cotxe que ens acompanyava ens va anar enumerant els barris que anavem passant i les comunitats que hi vivien: aquí els russos, a la dreta jueus ortodoxos, més endavant italians, a la vostra esquerra puerto riquenys... cada oveja con su pareja, està clar.

La comunitat llatina és un tema a part. A tot arreu hi ha persones provinents de l'Amèrica Llatina, però te'ls trobes principalment treballant de cambrers, dependentes, paletes, cuiners... La meva mare, després de comprovar que el cambrer del segon restaurant on menjavem també parlava castella, va optar per dirgir-se a tot quisqui en aquest idioma. En la majoria d'ocasions li funcionava. Hi ha un parell de canals hispans també: Univision i Galavision. Si us agraden les telenovel·les sudamericanes tipus Topazio, Abigail, Pasión de Gavilanes... aquesta cadena es el vostres somni fet realitat. Fins i tot els telenoticies tenien un to dramàtic i peliculero.

Encara em queden més coses per comentar, però ho deixaré per futures edicions. De moment, disfruteu amb això.

Va de Còmics.... o més aviat Webcomics

Avui va de còmics. Heu de saber que els còmics serán una constant en aquest weblog. No serà constant el weblog, però els còmics hi serán, almenys, intermitentment. D'acord?

Així doncs, més que de còmics, webcòmics. D'alguns còmics també en parlaré però més endavant. També voldria dir que encara no tinc clar el tema de l'idioma, potser aniré canviant o afegint traduccions. És complicat. De moment, català.

Anem pels webcòmics. El primer de tots que voldria comentar és Bruno, un cómic fet per Christopher Baldwin. Des de la página web publica una tira diaria de dilluns a divendres. Deu ni do, no? Per més dades, la primera tira (o strip) va sortir a internet l'any (agafeu-vos a la cadira, redoble de tambores...) 1996! Es diu ràpid.

N'afegiré un altre que també em va impressionar molt quan el vaig començar a llegir, es diu Nowhere Girl. L'autor és Justine Shaw. De moment a la xarxa hi ha un parell de capítols. Haig de confessar que només he llegit el primer, però em va tenir enganxada des de la primera fins la última pantalla. Quedeu avisats. Altament recomanable, això si. Em recorda una mica a Historia de una rata mala, de Brian Talbot, tot i que només tenen en comú l'edat de les protagonistes.

Per acabar un parell de pàgines per si en voleu saber més, sentiu curiositat o simplement us heu tornat adictes a això dels còmics per internet. He de dir-vos que no us sorprengui si us trobeu a les 4 de la matinada enganxats al mouse i amb els ulls vermells. La primera és la pàgina de la Web Cartoonists Choice Awards, tota una referència si voleu començar llegint còmics que han rebut premis atorgats pels propis creadors. A més a més hi ha la web de Scott McCloud, el gurú dels webcòmics i autor de dos dels pocs llibres teòrics sobre còmic: How to make comics i Understanding comics. Ambdós han estat editats a Espanya per Norma Editorial, tot i que es impossible trobar el primer. Tornant a la seva faceta online, McCloud és una referència en això dels còmics per Internet. La seva pàgina, tot i que una mica desfasada, és un bon lloc per començar.

Altres bancs

Bona nit.

He canviat una mica l'aspecte del blog. Més que res per fer-me'l una mica més meu. Això ja em resulta més familiar, tot i que està massa ordenat per ser quelcom creat per mi, jeje. La foto es mereix un comentari. La vaig fer el dia 1 d'agost a l'estació d'autobusos de Wadowice, a Polònia. Esperàvem un autobús que al final no vàrem arribar a agafar.

La resposta a "què carai hi feies tu a Polònia?" me la reservo per un altre dia. Ara mateix es massa tard. Aquest post va per Kaska, Maciek, Daniel i Radek. Dzenkuye per les piwos!

P.D.: Potser us interessarà saber que Wadowice és el poble on va néixer Juan Pau II. O potser no. Jo de fet no ho sabia quan hi vaig posar els peus. Me'n vaig adonar quan vaig veure una pinya de gent resant davant la porta tancada d'una casa, a sobre de la qual hi havia una placa amb la foto de l'home en qüestió. Era dilluns i es veu que (com els museus) aquell dia era tancada.

Eixuga't els ulls

Us passo una canço que vaig conèixer gràcies a Francis.

Per sort o per desgràcia no sóc anglo parlant in no vaig entendre tota la lletra a la primera. De tota manera, em va seduir d'entrada per aquest "no sé que" que té. Potser és perque la vaig sentir en el moment precís. En diuen inferències, crec. Una d'aquelles casualitats a les que atorguem un significat especial. En tot cas, la cançó és de The Streets, un grup de garage britànic liderat per un noi anomenat Mike Skinner.

I pass you a song that I met thanks to Francis.
'Cause I'm not english speaker I didn't understand the lyrics at first, although it seduced me from the begining. Maybe it's because i heard it at the right time. They call it inferencies, I think. One of this coincidences to which we give an special meaning. In any case, the song is from The Streets, a garage british band leaded by a guy named Mike Skinner.

"Dry Your Eyes"

In one single moment your whole life can turn 'round
I stand there for a minute starin’ straight into the ground
Lookin’ to the left slightly, then lookin’ back down
World feels like it’s caved in – proper sorry frown
Please let me show you where we could only just be, for us
I can change and I can grow or we could adjust
The wicked thing about us is we always have trust
We can even have an open relationship, if you must
I look at her she stares almost straight back at me
But her eyes glaze over like she’s lookin’ straight through me
Then her eyes must have closed for what seems an eternity
When they open up she’s lookin’ down at her feet

Dry your eyes mate
I know it’s hard to take but her mind has been made up
There’s plenty more fish in the sea
Dry your eyes mate
I know you want to make her see how much this pain hurts
But you’ve got to walk away now
It’s over

So then I move my hand up from down by my side
It's shakin’, my life is crashin’ before my eyes
Turn the palm of my hand up to face the skies
Touch the bottom of her chin and let out a sigh
‘Cause I can’t imagine my life without you and me
There’s things I can’t imagine doin’, things I can’t imagine seein’
It weren't supposed to be easy, surely
Please, please, I beg you please
She brings her hands up towards where my hands rested
She wraps her fingers round mine with the softness she’s blessed with
She peels away my fingers, looks at me and then gestures
By pushin’ my hand away to my chest, from hers

Dry your eyes mate
I know it’s hard to take but her mind has been made up
There’s plenty more fish in the sea
Dry your eyes mate
I know you want to make her see how much this pain hurts
But you’ve got to walk away now
It’s over

And I’m just standin’ there, I can’t say a word
‘Cause everythin’s just gone
I’ve got nothin’
Absolutely nothin’

Tryin’ to pull her close out of bare desperation
Put my arms around her tryin’ to change what she’s sayin’
Pull my head level with hers so she might engage in
Look into her eyes to make her listen again
I’m not gonna fuckin’, just fuckin’ leave it all now
‘Cause you said it'd be forever and that was your vow
And you’re gonna let our things simply crash and fall down
You’re well out of order now, this is well out of town
She pulls away, my arms are tightly clamped round her waist
Gently pushes me back and she looks at me straight
Turns around so she’s now got her back to my face
Takes one step forward, looks back, and then walks away

Dry your eyes mate
I know it’s hard to take but her mind has been made up
There’s plenty more fish in the sea
Dry your eyes mate
I know you want to make her see how much this pain hurts
But you’ve got to walk away now
It’s over

I know in the past I’ve found it hard to say
Tellin’ you things, but not tellin’ straight
But the more I pull on your hand and say
The more you pull away

Dry your eyes mate
I know it’s hard to take but her mind has been made up
There’s plenty more fish in the sea
Dry your eyes mate
I know you want to make her see how much this pain hurts
But you’ve got to walk away now.

Cheque en blanco

Allá va. Aviso abans de començar, això serà plurilingue. Ho dic més que res perquè ja em veig a venir. M'explico: ara mateix escric en català, llegeixo un llibre en castellà, porto el mòbil en francès i d'aquí res obriré un còmic en anglès. Ha quedat clar? Potser d'aquí no res em decideixi a escriure això en anglès, doneu-me temps.

Després d'aquesta introducció, i per no extendre'm gaire per no cansar al personal, afegiré que em trobo en un "carrefour" que em té bastant desorientada, puzzled, que dirien els anglesos. Estanteries i estanteries d'idees es llancen al meu damunt cada vegada que algú em pregunta "Què faràs?". Bona pregunta, penso jo, i cada vegada contesto alguna cosa diferent. Obro la porta de la taquilla, com la de la facultat, i abans d'haver retirat la clau se'm cauen al damunt milers de idees que he anat acumulant al llarg d'aquests 4 anys. Mira, quatre anys com les quatre línies d'aquest bucle. Inferències, diria un amiga meva. Ha quedat clar que no tinc gens clar el camí que haig de prendre, oi? Doncs ja està, no pregunteu, que tots plegats calladets estem més macos.

Ah! Us poso una foto del dibuix dedicat (que bé que sona això!) que em va fer un dibuixant de còmics que es diu Mawil al Saló Internacional del Cómic de Barcelona. Us recomano el seu "Siempre podemos ser amigos", editat per Bang Ediciones.

And Now? Alguien da más?