30 d’octubre del 2005

Small girl in the Big Apple (2º part)

Hola altra vegada,

Aquí us paso la segona part de les meves aventures americanes en companyia de la parentela. Més endavant penjaré unes quantes fotos, quan les tingui revel·lades i escanejades. Així doncs... Here we go!

Anar de compres és un esport de risc. Sembla que la majoria dels venedors de les botigues estiguin entrenats per al somriure i el peloteo. Un exemple pràctic: Botiga Footlocker de Times Square, 7 de la tarda. Hi ha un home col·locat just al mig de les portes principals obertes de bat a bat dient a dreta i esquerra "Have a nice day!" "Have a nice day!". Em recordava a la venedora d'alls que hi ha a l'entrada del mercat, una dona que porta vint anys afincada a la porta principal intentant encolomar el producte a base de cridòria. Tornant a NY, el fet és que a mi em va donar la impressió que tenien grabat a foc al cervell allò de "el cliente siempre tiene la razón".

Aquí ve el gran tema: el tamany de tot plegat. Les bosses de brosses que s'acumulen ales voreres són enormes, suposo que fruit de la quantitat de deixalles que generen i el menjar que deuen llençar, perquè les racions que serveixen també són descomunals. En carrers i vagons de metro et topes amb els homes i dones més grans i amples que mai s'hagi vist, sovint també conduint cotxassos per avingudes que es triga una bona estona a creuar. En fin, que si bé els carrers no són d'or ni raja mel de les aixetes, si que es fa tot "a lo grande" als Estats Units.

Per acabar us comentaré una tonteria que em va fer somriure. Em va fer gràcia la manera de parlar que tenen els llatins, aquest especial mix de castellà trufat de paraules angleses. Però paraules pronunciades com toca i amb accent autèntic accent yanki. En fin, no com aquí, on un dels pasatemps preferits de tot estudiant d'anglès és afegir "-ings" a tot allò que enganxa.

Crec que ja no tinc res més a dir. Potser algún dia us sorprendré amb un nou capítol. De moment però: "That's all folks!"

P.D.: Prometo afegir alguna foto quan les tingui.

21 d’octubre del 2005

Small girl in the Big Apple (1º part)

Hi guys!

Ja sóc aquí. Ara sí que, definitivament, no aniré enlloc més fins d'aquí a una bona temporada. Només faltaria, direu, després de tots els viatges que he fet. Us dono la raó.

Ara em toca explicar-vos com ha anat les meves aventures "en familia" a la Big Apple, a la ciutat que mai no dorm, capital del món, metropolis yanki per excelència... si, senyores i senyors: Nova York. No us rallaré amb la descripció detallada del que vàrem fer i deixar de fer, sinó que us donaré unes pinzellades d'allò que em va impressionar més.

Començare pel que hi ha en major quantitat a la ciutat dels gratacels: persones. N'hi ha de tots els tamanys, colors, religions, amplades, alçades, llengues... Hi havia un anunci pel carrer que deia que hi viuen persones de més de 147 nacionalitats diferents. Ojo al dato. El millor lloc on comprovar a flor de pell aquesta multiculturalitat és al metro. I sobretot a primera hora del matí o a les 6 de la tarda, que es quan tothom surt de la feina. Humanitat 100%. Això si, després de compartir l'espai vital amb la resta de ciutadans, tothom cap a casa seva. Cada comunitat té el seu propi territori, com si diguessim. Anant de l'aeroport cap al hotel el conductor del cotxe que ens acompanyava ens va anar enumerant els barris que anavem passant i les comunitats que hi vivien: aquí els russos, a la dreta jueus ortodoxos, més endavant italians, a la vostra esquerra puerto riquenys... cada oveja con su pareja, està clar.

La comunitat llatina és un tema a part. A tot arreu hi ha persones provinents de l'Amèrica Llatina, però te'ls trobes principalment treballant de cambrers, dependentes, paletes, cuiners... La meva mare, després de comprovar que el cambrer del segon restaurant on menjavem també parlava castella, va optar per dirgir-se a tot quisqui en aquest idioma. En la majoria d'ocasions li funcionava. Hi ha un parell de canals hispans també: Univision i Galavision. Si us agraden les telenovel·les sudamericanes tipus Topazio, Abigail, Pasión de Gavilanes... aquesta cadena es el vostres somni fet realitat. Fins i tot els telenoticies tenien un to dramàtic i peliculero.

Encara em queden més coses per comentar, però ho deixaré per futures edicions. De moment, disfruteu amb això.

Llicencia de Creative Commons

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.